Impressionat per l'allau i la qualitat dels comentaris que ha suscitat el meu darrer post, em disposo a continuar aquest diàleg que sembla haver començat. En el moment d'escriure aquesta introducció el post ja ha pres la seva forma final, i tinc la sensació que només serà el segon capítol d'una sèrie que promet ser llarga.
Primer voldria referir-me, però, al text anterior. He de dir que en cap moment vaig intentar introduir-hi un judici moral o ètic. La meva pretensió era fer palesa la contradicció entre l'acció (o inacció) dels governs, amb l'objectiu que unànimement diuen pretendre: el creixement econòmic a llarg termini. Així, replicant a en Llorenç, diria que per a mi no té sentit jutjar si és positiu o no el paper dels especuladors en els mercats. Un mercat no pot ser lliure si no hi ha especuladors, ja que eliminar-los seria eliminar part d'aquesta llibertat. L'existència d'especuladors és, doncs, inherent al propi lliure mercat i per tant no té sentit plantejar-se com seria un mercat sense aquests.
Avui, en canvi, sí que voldria adoptar una ètica i introduir així la paraula política. M'agradaria però ser transparent. Pretendré fugir de dogmatismes marxistes i capitalistes. Em proposo analitzar les polítiques únicament pels seus resultats, i en aquest punt és on em veig obligat a introduir una moral. Una moral que m'ha de dir si un resultat és millor que un altre. La moral que us plantejo i sobre la que estic disposat a negociar és
l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Així, podrem dir que una determinada política és millor que una altra si el seu resultat és un IDH major.
Comparteixo amb en Llorenç que el mercat pot regular molt bé, i regula, molts sectors de l'economia. No obstant, comparteixo també amb en/na lakk i en Rafa que només cal mirar el món per veure que no està tot resolt i que necessitem canvis. Un cop d'ull a l'IDH dels diferents països ens mostra com una gran majoria de la població mundial encara no té unes condicions de vida dignes. El lliure mercat, doncs, presenta alguns inconvenients i problemes que encara no s'han pogut resoldre:
1. La persistència i, a vegades, empitjorament d’una distribució molt desigual de la riquesa i de la renda a la majoria de països en vies de desenvolupament.
2. La incapacitat que té el mercat per gestionar les crisis. Un exemple n'és el pas de l'Huracà Katrina per la ciutat del Nova Orleans; els taxistes anaven a rescatar abans els rics de les urbanitzacions que no pas els pobres dels suburbis tot i que aquests darrers corrien més perill.
3. L'excés d'
externalitats sobretot en els països pobres. Una explotació exponencialment creixent dels recursos, molts dels quals no estan contemplats pel sistema, i un abocament de residus incontrolada estant portant el planeta cap un límit d'imprevisibles conseqüències mediambientals.
4. La periodicitat i severitat de les crisis financeres que, sistemàticament, afecten els països en vies de desenvolupament, inclosos alguns dels que han aplicat polítiques d’ajustament i d’estabilització seguint les orientacions internacionals.
El Consens de WashingtonEl 1989, pocs anys abans de la febre globalitzadora, l'economista John Williamson va escriure un esborrany amb les polítiques econòmiques que segons ell estaven acceptades per les institucions polítiques i financeres més importants del món i amb seu a la ciutat de Washington, és a dir, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Reserva Federal i el congrés dels Estats Units. És per això que el document va rebre el nom de
Consens de Washington. El consens de washington era una recepta que havia de servir per fer sortir de la pobresa i donar estabilitat als països en vies de desenvolupament en general i de l'Amèrica Llatina particular. M'agradaria aquí citar-ne els seus punts més rellevants i controvertits: garantia dels drets de propietat, obertura a l’entrada d’inversions estrangeres directes, desregulacions, liberalització financera, liberalització comercial i privatitzacions de les empreses estatals.
El document de Williamson va tenir diferents nivells de seguiment depenent dels governs de torn i de la necessitat de cada país. Cal dir que complir el consens de Washington era requisit per demanar crèdits al Banc Mundial o al Fons Monetari Internacional. No essent gaire rigorosos, podríem dir que l'Amèrica Llatina i Àfrica van complir el consens al 99%, mentre els països del sud-est asiàtic van ser més conservadors i van preferir a anar liberalitzant de mica en mica els sectors en que eren competitius, mantenint aquells en que no ho eren protegits.
Gairebé una vintena d'anys després podem jutjar quins països han tingut més èxit en les seves polítiques, i per èxit ens referim a aquells països que han augmentat més el seu Índex de Desenvolupament Humà. Podem comprovar, doncs, que mentre els països de sud-est asiàtic s'han industrialitzat i en moltíssims camps ja són més competitius que Europa i els EEUU, sud-amèrica i sobretot àfrica continuen igual o pitjor.
Si bé és veritat que hi ha una certa unanimitat en mantenir un sistema de comerç internacional relativament obert, ja que qualsevol retorn a sistemes de control excessius impediria obtenir graus de progrés significatius, l'exemple del consens de Washington ens ensenya que tampoc podem prendre'ns el mercat com a dogma.
Aquests problemes del capitalisme en general, i de l'exemple del consens de Washington en particular, plantegen doncs algunes preguntes:
1) Què ha de ser regulat pel mercat i què no?
2) És possible en alguns casos introduir-hi correctors/regulacions que el facin més eficient?
3) Internalitzar els costos ambientals serà el paradigma de que tot té un preu?
4) Si tota activitat econòmica té un efecte en els recursos del medi, pot l'economia continuar creixent exponencialment amb un medi finit? Haurem de començar a escoltar els teòrics del
decreixement?
De la nostra capacitat com ha societat de donar respostes a aquestes preguntes en depèn l'èxit o el fracàs de la humanitat.
Aquesta vegada però, i prenent la idea a en Vicent Partal, crec que el fet que la sel·lecció espanyola hagi arribat a la final, ha afavorit més que no pas perjudicat els interessos del catalanisme. Així, diferents mitjans estrangers s'han fet ressó dels conflictes d'encaix territorial de l'estat espanyol. Per exemple, el Herald Tribune, i altres mitjans anglesos insistien en el fet que a Catalunya i al País Basc no hi ha tant de suport a la selecció espanyola:
