Temps passats

Les imatges que hem vist les darreres hores no són pròpies d'un estat de dret. Policies perdent el control dels seus actes, caient a les provocacions verbals, i atiant a tort i a dret contra tothom (manifestants violents, manifestants pacífics i simples vianants) representa un espectacle trist que recorda massa fidelment a temps passats.

Quan el novembre del 2006 el PSC, ERC i ICV van realitzar el pacte d'Entesa, o segon tripartit, el president d'ICV, Joan Saura, es va passar tota una nit meditant sobre si havia d'acceptar o no la conselleria d'Interior que li oferien els seus socis de govern. Per una banda, hi havia la possibilitat de demostrar a la ciutadania que ICV tenia un projecte complet i transversal de govern que no es limitava a gestionar medi ambient i serveis socials. Era, doncs, l'oportunitat de fer una política d'esquerres de la seguretat pública diferent de les fetes fins al moment. De l'altra, assumir aquesta responsabilitat era un risc. ICV sempre ha tingut la pretensió de flirtejar amb els moviments que es troben al límit del sistema, moviments que potser es podria veure obligada a reprimir en manifestacions descontrolades.

Jo crec que madurar vol dir assumir responsabilitats, i en aquest sentit era partidari que ICV assumís la conselleria d'Interior. Cosa que no vol dir que compartís les maneres com es va realitzar el pacte d'Entesa. No vaig poder evitar tenir la impressió que en comptes de dissenyar un projecte per al nostre país, els tres partits es van limitar a repartir-se quotes de poder.

Com ja és sabut, finalment Saura va acabar acceptant l'oferta, i tot i uns inicis polèmics per la manera com alguns mitjans de comunicació es van prendre la noticia, crec que la línia que va donar a la conselleria va ser bona: transparència, càmeres a les comissaries, tolerància zero amb les actituds inapropiades d'alguns mossos, especial atenció en els accidents de trànsit, i obrir les portes de la conselleria a entitats com Amnistia Internacional que tenen experiència defensant els drets humans a arreu.

És per tot això que no m'explico el succeït ahir. Tant si es tracta de mala fe com d'incompetència, són fets que no s'han de tornar a repetir. Per això haurem de buscar mesures. Una millor formació dels mossos, sobretot els que hagin d'intervenir en aquest tipus d'accions, i etiquetar cada anti-disturbis amb un codi que l'identifiqui són les primeres que se m'acudeixen. La formació hauria de proporcionar professionals serens que saben actuar amb racionalitat en cada instant i són conscients que la contundència ha de ser proporcional a la infracció. El codi hauria de permetre identificar l'agent en cas que tingui una conducta incorrecta i eliminar així la total impunitat de que gaudeixen ara gràcies a un complet anonimat.

La seguretat és un dels pilars més bàsics de la democràcia. Sense seguretat no hi ha llibertat. Els rics sempre es podran permetre contractar seguretat privada, però és la seguretat pública la que ha de garantir a tots ciutadans els seus drets fonamentals, sobretot a aquells que es troben en les capes més febles de la societat. És per això que mai he entès perquè, en les cites electorals, l'esquerra cedeix completament a la dreta l'aixecament d'aquesta bandera.

Democràcia

Avui diumenge 3 de març els ciutadans del País Basc i Galícia decideixen qui volen que siguin els seus representants polítics per als propers 4 anys. En una democràcia representativa, com la que tenim a l'estat espanyol, això no hauria de tenir res d'especial. No obstant, aquestes eleccions, concretament les del País Basc, tenen quelcom de singular, i és que no tots els partits que ho desitjaven s'hi han pogut presentar.

Això ha estat possible gràcies a l'aplicació per part de la justícia espanyola de la coneguda llei de partits. La llei orgànica de partits polítics va ser aprovada el 27 de juny de 2002 pel Congrés dels diputats amb els vots a favor de PP, que aleshores gaudia d'una còmoda majoria absoluta, PSOE, CiU, CC i el Partido Andalucista. La resta de grups hi van votar en contra. L'objectiu de la llei era, en teoria, garantir el funcionament del sistema democràtic. El punt polèmic de la llei es troba en el segon punt de l'article 9, on podem llegir:

Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave:

1. Vulnerar sistemáticamente las libertades y derechos fundamentales, promoviendo, justificando o exculpando los atentados contra la vida o la integridad de las personas, o la exclusión o persecución de personas por razón de su ideología, religión o creencias, nacionalidad, raza, sexo u orientación sexual.

2. Fomentar, propiciar o legitimar la violencia como método para la consecución de objetivos políticos o para hacer desaparecer las condiciones precisas para el ejercicio de la democracia, del pluralismo y de las libertades políticas.

3. Complementar y apoyar políticamente la acción de organizaciones terroristas para la consecución de sus fines de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, tratando de someter a un clima de terror a los poderes públicos, a determinadas personas o grupos de la sociedad o a la población en general, o contribuir a multiplicar los efectos de la violencia terrorista y del miedo y la intimidación generada por la misma.

He d'admetre que aquesta idea d'il·legalitzar partits, i limitar així les opcions electorals entre les que els ciutadans poden triar, m'incomoda seriosament. La primera raó és perquè, des del meu punt de vista, sacseja fortament els fonaments de la democràcia i entra en el terreny pantanós de la censura ideològica. En una democràcia, el dret de qualsevol ciutadà a presentar-se a unes eleccions ha de dependre únicament dels requisits que aquest candidat ha de complir i no de les idees o del partit per què es presenta. En el cas particular de l'estat espanyol, el Ministerio del Interior ens informa que,

• "Son elegibles los españoles mayores de edad que, poseyendo la cualidad de elector, no se encuentren incursos en alguna de las causas previstas en los artículos 6, 154, 177 y 202 de la Ley de Régimen Electoral."

És a dir, que abans de l'actual llei de partits, per poder ser candidat només havies de ser ciutadà espanyol i no tenir antecedents penals.

Il·legalitzar un partit vol dir, per tant, censurar unes idees i no les actuacions incorrectes d'un ciutadà particular. I quan se censuren unes idees, es travessa una borrosa frontera i cal definir quines idees són tolerables i quines no. En aquest sentit, Amnistia internacional ja va alertar el govern espanyol que eliminés les ambigüitats en la llei que permeten la prohibició de partits polítics que advoquen pacíficament per modificar els principis constitucionals o les lleis. Prohibicions que vulneren les obligacions internacionals en matèria de drets humans.

Això ens porta al segon gran inconvenient que trobo en la llei: la seva difícil aplicació. No puc evitar veure-hi un cert marge d'arbitrarietat. Allò que els juristes acostumem a denominar la interpretació. La justícia espanyola ha il·legalitzat el partit que representa el sector de l'esquerra abertzale argumentant que el fet que aquest moviment no condemnés la violència del terrorisme d'ETA era incompatible amb l'article anterior. No obstant, hi ha diversos partits polítics espanyolistes d'extrema dreta que tot i tenir un discurs obertament racista, homòfob i fer apologia de la violència (accions també incompatibles amb l'article anterior), no han estat il·legalitzats. Tampoc no ho han estat els partits que han promogut guerres il·legals o que no han condemnat la violència d'altres grups terroristes (guerra d'Iraq, franquisme, 45 sindicalistes morts a mans de grups paramilitars colombians).

En fi, en els instants que escric aquest darrer paràgraf, els resultats al País Basc ja són definitius. Un 9% de vots nuls. Un 9% de vots sense veu, un canvi en la correlació de forces polítiques al País Basc i molt em temo que un pas enrere en la solució del conflicte i en el camí de reconciliació cap a una sola societat basca.