Partida y doblada

Aquest dissabte 1 de Desembre tindrà lloc la manifestació "Som una nació i diem prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infrastructures".

Potser el següent vídeo, que em va passar el meu amic Martí, pot motivar a algú a participar-hi .

Últimes visites

Feia una setmana que no em retrobava amb el bloc, i és que aquesta darrera setmana he tingut la sort de gaudir de la companyia d'uns quants amics que m'han vingut a visitar. No ha estat fins aquesta tarda, que en Marc ha agafat el vol que l'ha dut fins a Barcelona després de passar una setmana a Mainz. Han estat, aquests, uns dies especials, on a part de amb en Marc, he conviscut amb en Xavi, que va arribar dijous al matí i va marxar divendres al vespre, i la Carol i en Franqui, que van arribar el migdia de divendres i se'n van tornar dilluns. La Carol i en Franqui van dormir a casa la Mariona, que també ens ha acompanyat en moltes de les activitats que em fet al llarg d'aquest cap de setmana.

Si hagués de descriure amb detall totes les activitats que vam fer, sé que ningú no es llegiria el post per mandra a afrontar-se a tal extensió. Intentaré ser, per tant, breu. Dissabte vam anar a Wiesbaden, una ciutat burgesa amb una de les rendes per càpita més altes d'Alemanya. És plena de palauets, botigues d'articles de luxe, i té un glamurós casino on els de la colla disfrutaríem jugant al pòquer. Al tornar, vam sopar al meu restaurant preferit de Mainz, el nom del qual sempre sóc incapaç de pronunciar, i encara menys d'escriure. Finalment, diumenge ens vam llevar tard, i després de visitar l'església màgica de St. Stefan, vam fer una volta llampec per Frankfurt. Prometo que tan aviat com rebi les seves fotos, en penjaré algunes al bloc.

Abans d'acabar aquest post, m'agradaria ja enunciar l'alta probabilitat que en les properes i últimes setmanes a Mainz, escrigui al bloc amb menys freqüència. La meva estada arriba a la seva fi i la pressió per acabar algunes feines augmenta. Una certa nostàlgia ja em sacseja quan recorro els carrers d'aquesta ciutat que m'ha acollit i ha estat casa meva per un temps.

Al mateix temps, la visita d'amics com els que han vingut aquesta setmana, em fan venir ganes de tornar i trobar-me altre cop a casa, amb la gent de sempre.

Impressions del principi del final

Em trobo en un cap de setmana d'impàs entre la visita del David i la Jèssica de la setmana passada i l'arribada de l'Inu, en Xavi, en Franki i la Carol la que ve. De fet, l'Inu arriba demà a la nit mateix, i passarà aquí una setmana completa. Em fa molta il·lusió. Com ja vaig escriure quan van venir la Maria i l'Albert, són aquestes oportunitats per enfortir l'amistat, crear noves complicitats, i xerrar sense els límits del temps.Ahir vaig sortir de festa amb dos alemanys, l'Eugen i en Michael, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé. En Guillem i la Mariona, dos catalans que ja eren a Mainz quan hi vaig arribar i que hi continuaran essent quan torni, estaven cansats i finalment no van venir. Va ser una oportunitat per sentir-me integrat en aquest país del que penso que n'hem d'aprendre algunes coses.

És en aquest instant que veig a prop el final de la meva estada. Per una banda, això vol dir que aviat tornaré a tenir a prop totes les persones que estimo i que he deixat a Catalunya, per l'altra, el fet que el temps m'hagi passat tan de pressa, em deixa un regust de no haver sabut aprofitar prou bé la meva estada.

A 80km/h pel 4t cinturó

Recordo ara, que fa unes setmanes era notable la polèmica engendrada per la mesura del govern català de reduir la velocitat màxima a la zona metropolitana de Barcelona a 80km/h. Segons el govern la proposta té entre d'altres objectius, complir amb les exigències de la UE en termes d'emissions de partícules, a la vegada que contribuir a reduir el nombre de persones malaltes, i fins i tot mortes, relacionades amb diferents tipus d'enfermetats de caràcter respiratori.

Una part de la societat civil s'ha mostrat clarament contrària a aquesta mesura, ja que consideren que abans de limitar la llibertat individual s'hauria de fer tot el possible en altres direccions. Tot i que en el pla d'actuació contra la contaminació, la limitació de velocitat és només una mesura entre un paquet de 73, és possible que aquests ciutadans tinguin raó i siguin possibles altres actuacions menys restrictives i més efectives. S'hauria, doncs, tal com demanen alguns mitjans de comunicació, d'estudiar si aquestes solucions alternatives són possibles, tenint sempre present que hem d'aconseguir l'objectiu de disminuir la contaminació com a mínim fins als límits marcats per la Unió Europea.

Recordo ara que demà tindrà lloc la manifestació en contra del 4t cinturó. En aquest cas, és el govern qui proposa la construcció d'una nova carretera per tal de millorar la mobilitat a la corona metropolitana dels Vallesos. Aquesta nova via aniria de St. Celoni fins a Abrera, passant per Les Franqueses, Caldes i Terrassa. És fàcil imaginar-se l'impacte ambiental d'una obra d'aquestes característiques, no només per la carretera en sí, sinó perquè sovint implica la creació d'urbanitzacions, polígons industrials o camps de golf en zones que ara són agrícoles o forestals. Això ha comportat la mobilització de sectors de la població contra el projecte, ja que consideren que les millores de mobilitat que comporten, no compensen l'impacte ambiental, i creuen que es poden prendre moltes altres mesures abans, igualment efectives i que no tenen aquest inconvenient. A continuació en poso uns exemples:

• Apostar pel transport públic i en particular el ferrocarril. Els índexs de km de ferrocarril respecte els de carretera són ímfims comparats amb els de la mitjana de la UE.
• Estimular que la gent treballi en la ciutat on viu. Això augmenta la qualitat de vida i per tant la qualitat de la feina. Possibles mesures serien reduccions fiscals a les empreses que contractin gent de la mateixa ciutat, o borses d'intercanvi de feines similars entre persones de ciutats diferents.
• Incentivar la flexibilitat laboral en les feines que sigui possible. Evitaria en certa manera l'existència de les hores punta i el col·lapse que tenen associat.
• Millorar les telecomunicacions per tal de només realitzar els desplaçaments necessaris. Part de la feina es podria fer a casa, i algunes gestions es podrien fer a distància.

El que em sorprèn de tot plegat és que, mentre els col·lectius que s'oposen a la limitació de velocitat són considerats uns ciutadans amb sentit crític, els opositors al 4t cinturó són tractats com un grup de cavernícoles que s'oposen al progrés del nostre país. No hi veieu una certa asimetria?

Joseph Stiglitz al programa del PSOE

Llegeixo amb certa perplexitat al diari El País que, entre d'altres cel·lebritats internacionals, el PSOE ha fitxat al premi Nobel d'economia l'any 2001, Joseph Stiglitz, perquè col·labori en la redacció del seu programa electoral. No és tan habitual com ho hauria de ser, que els polítics s'envoltin d'experts amb la mirada lúcida, per tal de diagnosticar i posar remei als problemes de la societat. Sempre he pensat que la política hauria de fer un esforç per ser més científica i rigorosa, en comptes del circ mediàtic en què s'acaba convertint tan sovint.

Jo ja fa cert temps que segueixo la pista al sr. Stiglitz. Apareixen amb certa regularitat articles seus a El País, i té bastants llibres de divulgació sobre l'economia mundial i la globalització, per fer que aquesta sigui una mica més justa. Els seus llibres estan molt ben escrits i són molt pedagògics, sense treure ni una engruna de rigor ni estalviar-se la complexitat. A mi m'agrada molt perquè, a part de ser una persona conscienciada amb el medi ambient i les desigualtats i injustícies del món on vivim, és un home que ha aconseguit superar el vell debat entre "liberalisme" i "intervencionisme". La seva manera de procedir és molt racional i científica:

• Estudia amb deteniment quina és la situació present o el problema a posar remei.

• Elabora una llista de possibles solucions, analitzant els avantatges i inconvenients de cadascuna.

• I finalment, fa una síntesi escollint la solució, o combinació de solucions, que maximitzin el benestar de la població.

Si mai teniu la oportunitat de llegir un llibre seu, us recomano que ho feu, i posats a recomanar, jo us proposaria que comencéssiu pel darrer: "Com podem fer funcionar la globalització?", que podeu trobar en català editat per Empúries.

Esperem que els seus consells signifiquin quelcom més que pura propaganda electoral per al sr. Zapatero, el govern del qual, ha tingut encerts i desencerts, però que tampoc no s'ha atrevit a disminuir el pressupost militar, ni les exportacions d'armes, ni a defensar els interessos dels més desfavorits allà on les multinacionals espanyoles fan de les seves.

El nom de la rosa

Ahir a la tarda, van passar per TV3 la pel·lícula basada en el famós llibre d'Umberto Eco, El nom de la Rosa. Tant la pel·lícula com el llibre són dues obres mestres, de les quals crec que, almenys una d'elles, hauríem d'assaborir una vegada a la vida.

A part del seu guió impecable i elegant, i de la bona representació dels actors, el film em va agradar perquè presenta d'una manera preciosa el conflicte dialèctic entre dues concepcions antagòniques del món. La de Guillem de Baskerville, que representa el racionalisme, l'esperit crític, l'anàlisi de la complexitat, els interrogants, els dubtes, i l'ús de la raó i l'observació per tal de trobar resposta a aquests. I la de Jorge de Burgos, que és el gran defensor de la concepció màgica abans d'acceptar el dubte i/o reconèixer la ignorància. És la visió del pensament únic i la discriminació dels que no comparteixen aquest pensament, que obliga a fer triar a tota la gamma de grisos entre blanc i negre, i a castigar als que no escullen igual que ell.

Un dels punts simbòlics d'aquesta discussió esdevé en un simple i tens diàleg sobre el riure.
[···]
JB: El riure és un invent diabòlic, que deforma les faccions i fa que els homes semblin micos.
GB: Els monos no riuen. El riure és una característica humana.
JB: Igual que el pecat.
[···]
Segons Jorge, el riure és odiós perquè quan rius veus les coses des d’un altre punt de vista, prèns distància i esdevens en certa manera una mica més escèptic. El riure és perillós perquè es contraposa a la por, que és la font de l'obediència cega, sense la qual el món esdevé fràgil i canviant.

Si volem, doncs, donar la millor resposta als Jorges de Burgos d'avui dia, ho hem de fer amb un somriure, si no amb un riure explícit. Així, quan els crits d'aquells polítics, que encara no han superat el debat medival entre raó i obediència, ens arribin a les orelles, no ens escandalitzem ni contestem amb més crits, simplement fem servir el sentit de l'humor.

Si riure ens dóna perspectiva, i la perspectiva ens dóna més coneixement, la filosofia ens porta a afirmar que riure ens fa més lliures. Des d'aquest punt de vista, potser hauríem de riure més sovint?