teatre, idees i fracassos (II)

L'endemà de l'anècdota arriben les reflexions i un s'adona de la feblesa humana. Com a errors propis he de reconèixer que no vaig tenir la millor actitud possible si el que volia era entrar en aquest local. Com ja deia al post d'"El nom de la Rosa", ironia i autoritat són dues paraules antagòniques.

Com a virtuts dels altres companys que van poder entrar, l'enginy de fer-li la rosca al "segurata" i la seva capacitat de seduir-lo amb el fi d'aconseguir el seu objectiu. Com a error, caure en el clàssic mecanisme psicològic de la projecció. M'explicaré.

Ahir quan ens vam trobar a Can Masuet per veure el futbol, alguns dels herois que van ser prou hàbils per superar la prova d'accés a l'espai músical Teatre, ens van començar a recriminar als que no ho havíem aconseguit que com podia ser que anéssim pel món vacil·lant a la gent i essent tan mal educats, i que no els estranyava que no ens haguessin deixat entrar. I això que us puc assegurar que cap d'ells va presenciar la conversa citada literalment en el post anterior.

Jo ja no esperava unes paraules com "quina llàstima que no us deixessin entrar", o qüestions com "què va passar?". Ara bé, tampoc esperava que m'hagués de sentir culpable i hagués de tenir remordiments per no haver entrat al local.

teatre, idees i fracassos (I)

Després de llegir el post del meu gran amic Marc i l'email escrit per la també gran amiga Maria, intentaré, per segona vegada, explicar els fets de la nit de dissabte que tanta expectació han aixecat.

Tal com ja ens explica en Marc en el seu post, després d'un gran sopar en motiu de la celebració de l'aniversari de les persones de la colla nascudes al desembre, i tal i com ja havíem planejat la setmana anterior, vam decidir anar a cremar les últimes gotes de benzina del nostre cos als locals nocturns de Mataró.

Ens vam distribuir per cotxes, i vam acordar trobar-nos directament a l'interior d'una de les discoteques d'un polígon industrial de la capital del Maresme. Jo em trobava al cotxe d'en Marc, conduït per la meva estimada Laia que era la única de nosaltres havia brindat amb aigua aquell sopar. A més d'en Marc i la Laia, també ens acompanyaven la Maria i en Julius.

Després de pagar la quantitat de 8 euros per tenir dret a deixar el cotxe en un solar, vam posar rumb a la primera discoteca de la nit, Privat. Ens vam afegir a una cua ràpida que es va aturar de cop quan ens vam trobar davant dels porters. Segons el seu criteri, les sabates d'en Julius eren massa amples. Sense obrir la boca, una trucada ens va informar que els nostres companys havien anat a escalfar motors en un altre local anomenat Teatre a uns 2 minuts d'allà.

Com si una repetició de la jugada es tractés, els porters d'aquest altre lloc ens van denegar altre cop l'accés al local, argumentant aquesta vegada que estava molt ple. És en aquest instant que m'agradaria reproduir la conversa que vam tenir amb ell:

• PORTER: No us podem deixar passar perquè està molt ple.
• Jo: Nosaltres som 5. Què us sembla si ens esperem aquí fora i quan hagin sortit 5 persones entrem nosaltres?
• PORTER: No, no entrareu igualment. Només és per clients habituals.
  
• Jo: Ja ho entenc. Això és discriminació, vosaltres decidiu qui entra i qui no.
• PORTER: Exacte.
• Jo: Sí, sí, és clar. Som una societat capitalista, i com a propietat privada que és això, podeu decidir a qui deixeu entrar i aquí no. Bé, doncs res, (i faig el gest de donar-li la mà).
• PORTER: Jo no dono la mà a la gent que se'm vol vacil·lar.
• Jo: Hi tens tot el dret. Doncs així fins una altra,

I ens retirem al costat del portal amb la intenció de debatre què fer aleshores. Enmig d'un brainstorming sobre les diferents possibilitats que ens oferia la nit, en Marc proposa d'anar a buscar quelcom per beure i xerrar al costat de la porta del local mentre esperem la sortida de la resta del grup. És llavors quan un segon porter se'ns acosta i establim una segona conversa:

• PORTER: Aquí no hi beureu res.
• Marc: Bé, aquí no. Però podem anar allà (assenyalant un espai que es trobava fora del recinte de la nau).
• PORTER: Allà no hi beureu res perquè a mi no em surt de la punta de la p***a. I ara foteu el camp d'aquí.
  

Davant de tan boniques i amables paraules, i essent conscients que tots els integrants del grup no teníem cap ganes d'acabar la nit a l'hospital, decidim acceptar la seva seductora invitació.

Uns tres quarts d'hora més tard, després d'haver fet un beure en un bar musical de la zona, ens tornàvem a trobar davant del "Teatre", aquesta vegada però amb alguns dels altres components de l'expedició llinarsenca. Entre aquests hi havia la Marta, que demana als porters si podem entrar. Ells li diuen que no, ja que som uns maleducats. Així que decidim canviar de lloc, i tornar a intentar entrar al primer dels locals.

La història però es repeteix, i després que passin alguns dels nostres amics, trobo que el braç del segurata de Privat m'impedeix continuar avançant darrere seu fent que la distància que ens separa sigui cada cop més gran. Veig les seves cares cada cop més petites amb una expressió de tristesa que augmenta amb la distància. Trigo un temps a reaccionar a la veu que ens diu "Em sap molt de greu però ja us ho hem dit abans que no podeu entrar."

Així, els 5 rebutjats pel sistema no tenim altra alternativa que tornar cap a casa i esperar que un altre dia els designis celestials facin que els nostres rostres semblin més agradables als ulls dels porters de discoteca. Em pregunto, però, si hi ha cap tècnica per aconseguir-ho. Se m'acut disfressar-nos ben mudats els nois, i amb un bon escot les noies, interpretar un paper d'innocents consumidors amb moltes ganes de consumir. Era natural que haguéssim de tancar el cicle i fer un bon teatre per entrar Teatre.

Quin teatre

Acabem d'arribar d'un desconegut i misteriós local anomenat Teatre. No sabem si el nom es deu al teatre que un ha de fer per poder entrar. Són les 5h del matí i ens trobem a casa en Marc aprofitant que els seus pares tenen el privilegi de trobar-se a Nova Zelanda gaudint de l'estiu. No trobem però ni el to ni la inspiració que ens han de permetre descriure la divertida anècdota que hem patit aquesta nit. Potser el millor és doncs, deixar-ho per demà.

Una setmana després del retorn

Quan era a Mainz pensava que el temps em passava més de pressa per trobar-me fora, en un lloc nou. Pensava que tornar a casa frenaria altre cop el ritme del temps, que en el meu rellotge de sorra aquesta trigaria més a caure.

L'absència de posts al bloc mostra, però, que la realitat ha estat completament la contrària. Retrobaments, converses pendents, la tasca de buscar pis amb la Laia, explicar els resultats obtinguts allà i entendre als que han arribat els meus companys aquí, sopars de Nadal, assaigs de pastorets... han comprimit una agenda ja apretada.

Entrevista a José Antonio Marina

És tard i he de fer esforços per mantenir les parpelles aixecades mentre escric aquestes paraules. De fet, només us vull recomanar la interessant reflexió que fa el filòsof espanyol José Antonio Marina en aquesta entrevista al diari Avui. Marina respon amb lucidesa a la pregunta de per què si estem tan bé ens sentim tan malament, i dóna una pauta de quines coses hauríem de canviar en la societat per corregir-ho.

Bona nit,

Els principis de Joseph Goebbles

Com ja és sabut, Joseph Paul Goebbles va ser ministre de propaganda del règim nazi. Un temps abans, els seus coneixements en propaganda i manipulació de masses van permetre al partit nazi guanyar les eleccions democràticament. El seu llegat es pot resumir en onze principis que escric a continuació.

Analitzar quins són els partits que, avui dia, encara utilitzen aquests principis per seduir els ciutadans, ho deixarem com a exercici al lector...

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic: "Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic."

2.- Principi del mètode de contagi: "Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada."

3.- Principi de la transposició: "Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. Si no pots negar les males notícies, inventen d’altres que distreguin".

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració: "Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu."

5.- Principi de la vulgarització: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar."

6.- Principi de l’orquestració: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat".

7.- Principi de renovació: "S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions."

8.- Principi de la versemblança: Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els " globus sondes" o "informacions fragmentaries".

9.- Principi de l'acallament: "Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins."

10.- Principi de la transfusió: "Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives."

11.- Principi de la unanimitat: "Arribar a convèncer a molta gent que pensa "com tothom", creant una falsa impressió d’unanimitat."

És hora de tornar a casa

La xerrada que he fet aquest matí, on he explicat alguns dels resultats que hem obtingut aquests 2 mesos i mig de recerca, marca la fi de la meva estada. Han estat aquests, uns temps dolços on he après moltes coses. Tinc però, ganes de tornar.

Marxar a fora et dóna perspectiva sobre la vida que portes. És un temps per aturar-te, prendre una distància privilegiada, i veure-ho tot més objectivament. Et permet sortir de la rutina diària on ens trobem sovint atrapats, i aparèixer en un lloc nou, amb nova gent, amb noves llengües i amb nous costums. És un moment per fer-te nou a tu mateix i intentar modelar, com si d'una escultura de fang es tractés, aquelles parts de tu que no t'acaben de convèncer. T'adones d'arbitrarietats en què no havies caigut abans, i aprens a valorar coses que, quan ets entre els teus, ni tan sols t'adones que hi són.

Aquests dies que vénen, diferents compromisos d'arreveure m'omplen l'agenda. No puc evitar, doncs, que l'alegria de tornar a casa i tornar a tenir al costat les persones que estimo, es vegi continguda per deixar aquí els nous amics i amigues que he fet durant l'estada. De ben segur però, que internet i els vols amb les companyies de baix cost fins a Barcelona, ens facilitaran mantenir el contacte.

Última vegada?

És fàcil adonar-se que un ha fet una cosa per primera vegada. El que no és tan fàcil és saber quina serà l'última vegada. Independentment de si existeix o no un destí, aquest ens passa completament desaparcebut als que no som vidents, pitonissos i astròlegs. Això ens impossibilita a dir res sobre el nostre futur, i per tant a jutjar quina serà l'última vegada. La saviesa popular ja fa segles que és conscient d'això amb el seu "no diguis mai d'aquesta aigua no en beuré", i Nils Bohr ho va sentenciar amb la còmica frase "és difícil fer prediccions, sobretot respecte al futur".

Avui he estat temptat de fer un post al bloc explicant que seria la última vegada que aniria a l'estació principal de Mainz a recollir una visita. La reflexió anterior però m'ho a impedit. Avui arriba la Laia de Barcelona, i només us puc dir que, amb una alta probabilitat, serà l'última visita que vaig a buscar a l'estació abans que aquesta primera, i qui sap si última, estada a Mainz s'acabi.

Qui sap quines són les sorpreses que ens té preparades l'atzar. Qui sap si quan prengui el vol de tornada el dia quinze, serà la darrera vegada que posaré els peus en aquesta ciutat. I si no podem intuir el futur, el millor que podem fer és viure el present. És la nostra una societat d'homes i dones que viuen atrapats i estressats en el futur, pensant en que faran o quina obligació tenen per demà, somiant com gaudiran d'allò que encara no tenen avui. És el nostre món occidental ple de persones que no sabem gaudir ni assaborir el present, que és en el fons, l'únic temps en que es viu. Com diu el filòsof alemany que va ser entrevistat a la contra de la Vanguardia deu fer unes dues setmanes: "ens passem la vida corrent, buscant la felicitat, i no ens adonem que el que hem de fer és aturar-nos i deixar que ens atrapi".

Us desitjo doncs, un molt bon present, i no us estranyeu si fins d'aquí a uns dies no apareixen novetats al bloc, estaré també gaudint del meu.

Balanç 1-D

He esperat amb paciència la reacció de la premsa espanyola i els polítics de Madrid a la manifestació del dia 1 de Desembre. La meva espera, però, ha estat en va. Cap portada, cap anàlisi de les conseqüències que pot tenir aquesta, com a molt una notícia de mitja columna perduda en alguna pàgina interior.

Decideixo consultar l'enemic número 1 dels polítics: l'hemeroteca. Allà hi trobo per exemple que la vuitena marxa de l'Asociación de Víctimas del Terrorismo va ser portada del diari el Mundo fa un parell de diumenges, tot i que segons la delegació del govern hi van assistir de l'ordre d'unes 60 mil persones. Al contrari del que pensava, descobreixo que el nombre de manifestants no és el criteri per dir on ha d'estar la notícia d'una manifestació.

Vaig a la pàgina dels sindicats CCOO i UGT, per intentar comprendre les raons que van fer que no se sumessin a la manifestació. Ells fa molts anys que estan reclamant millores a les infraestructures ferroviàries i al transport públic i, en certa manera, em va decebre la seva absència. Allà llegeixo un manifest que no té cap punt en contradicció amb el de la manifestació.

Amb tantes coses sense entendre, em mostro incapaç d'escriure el meu balanç de la manifestació de dissabte. Decideixo retirar-me i deixar-vos amb l'agut anàlisi que fa en Raül Romeva abans que més paradoxes em provoquin insomni.