Despierta d' Alejandro Filio

Avui l'atzar m'ha fet descobrir un nou cantautor que m'agradaria compartir amb vosaltres. De les moltes cançons que podia haver escollit, he volgut que n'escoltéssiu una que està dedicada als pares. "Despierta" vol ser un homenatge a tots els pares i mares que es troben, cada dia, amb la difícil i apassionant tasca d'educar. Uns pares a qui mai se'ls parla d'educació, i a qui ningú diu que depenent del seu èxit, serà millor o no, el futur de tots. I és que, segurament, el llegat més gran que deixem com a persones és l'educació dels nostres fills.

Si el món ha de ser millor demà, serà perquè seran millors les persones que hi habitin. I és un greu error no entendre que, a aquestes, les estem educant avui. Disfruteu-la com jo ho he fet.

La Maria i l'Albert a Mainz

Acabo d'arribar de l'estació on he deixat la Maria i l'Albert en un tren que els durà a agafar l'avió de tornada a Barcelona.

Aquest cap de setmana m'han vingut a visitar, i crec que, tant ells com jo, ens ho hem passat molt bé. El divendres vam fer un sopar a la cuina compartida de la residència amb la Mariona, i després vam anar a la festa d'aniversari d'en Christof (no sé si ho he escrit correctament). Allà vam poder viure una mica l'ambient que a mi m'agrada tant quan coincidim en un mateix lloc, persones provinents de diferents punts del planeta, cadascuna amb la seva pròpia visió de la realitat. Dissabte vam fer una mica de turisme per Mainz, passejant pels seus carrers i gaudint d'algun dels seus cafès i restaurants. A la nit vam sortir de festa i vam anar a parar al cau de "cabeau", un espècie de discoteca subterrània amb una bona sel·lecció musical.
El dia d'avui ens ha servit per entrar al punt màgic de l'església St. Stefan, on els seus vitralls ens han acostat una mica al nirvana per uns instants, i passejar pels carrers cèntrics que estaven completament plens, ja que és un dels pocs diumenges de l'any que les botigues poden obrir.

Però independentment dels encantadors carrers pels que hem passejat, de les diferents cerveses i pastissos que hem testat, han estat especials les converses que hem tingut. Hem parlat dels nostres projectes futurs, hem compartit inquietuds, hem arreglat una mica més el món i intercanviat perspectives. Sovint, quan estem amb tota la colla no es dóna l'oportunitat de parlar tranquil·lament i sense el límit de temps del que pensem, del que ens preocupa. Crec que aquests dos dies de convivència ens han permès coneixe'ns més i, d'aquesta manera, aprofundir la nostra amistat.

En busca d'una bici amable per no sortir als diaris

En Patrick, un post-doc francès del grup, em va dir que hi havia una botiga al centre on podria trobar bicicletes de segona mà. Avui al matí, he sortit de casa amb la idea d'aconseguir-ne una. Així, a les 10h, ja em trobava davant de la direcció indicada, i tal com esperava, tenia al davant un ample aparador tot ple de bicicletes i d'artilugis accessoris.

Un sentiment de decepció m'ha envaït el cos quan el dependent m'ha comunicat que no venien res de segona mà. Llavors, sense més ni més, m'ha preguntat si estava familiaritzat amb els noms dels carrers de la ciutat. Jo, sense entendre bé el que estava passant, li he respost que no, excusant-me amb que tot just portava dues setmanes a Mainz. Ell s'ha desplaçat fins a un escriptori, on hi havia un ordinador, i ha començat a teclejar. Uns trenta segons després sortia un paper per la impresora. Es tractava d'un mapa d'una part de la ciutat. En una cantonada, una creu indicava la posició de la botiga on ens trobàvem. En l'altra, una segona creu marcava l'única botiga de Mainz on, segons el dependent, podria trobar bicicletes de segona mà.

Jo no he pogut evitar sortir de la botiga amb un somriure. He pensat que el món es pot canviar, que està ple de gent disposada a donar a canvi de res, i sobretot, que aquell gest es mereixia un post al bloc. No és aquesta la primera vegada que em sorprenc de l'amabilitat de la gent que aquí habita. Companys de facultat parlant en anglès entre ells només perquè tu hi ets present, dependentes de forns de pa donant-te canvi d'un bitllet de 50€ amb un somriure als llavis, coneguts que fan volta per acompanyar-te a casa amb cotxe quan pràcticament no et coneixen.

Amb tots aquests pensaments al cap, he començat a caminar de pressa, llegint els noms dels carrers que em confirmaven que anava per bon camí, fins que, uns quinze minuts més tard, he arribat a la segona botiga. Era un local vell i un munt de bicicletes a mig arreglar ocupaven la vorera. Hi he entrat i m'he trobat dos homes, un gran i un jove, discutint en alemany. Han aturat la conversa quan s'han adonat de la meva presència. Llavors, m'he dirigit al jove, ja que he pensat que era més probable que parlés anglès, i li he demanat si tenien bicis de segona mà. M'ha fet que sí amb el cap i m'ha dit que el seguís. Després de caminar uns dos minuts, ens trobàvem baixant unes escales cap un segon soterrani al que hi havíem accedit per un pati interior. Tot era fosc i brut i els titulars dels diaris de l'endemà m'han passat pel cap: "jove català assassinat a Mainz".

Empenyent amb força ha pogut obrir la porta metàl·lica que teníem al davant. Era una espècie de magatzem ple de bicicletes de segona mà. Totes tenien el preu marcat, així que m'he limitat a agafar la més barata. Després d'una estona de regateig, he acabat pagant 40€ per una senzilla bici de passeig amb llum, candau i frens que funcionaven.

El dia era assolellat, un vent fred em glaçava el rostre i les mans, les meves cames feien força per empènyer els pedals avall, i jo em desplaçava pels carrers cèntrics de Mainz mentre aquesta s'anava fent una mica més meva.

Imatges des de la distància

Com suposo que ja heu deduït, el fet que no hagi penjat cap fotografia de la meva nova casa al bloc, és degut a que no tinc càmara digital. Espero que tingueu aquestes paraules presents quan, algun dia, us lleveu amb ganes de fer un regal a algú però no sabeu ni què ni a qui.

Aquest cap de setmana, però, aprofitant que a l'estat espanyol se celebrava la festa de la "Hispanidad" amb la pertinent desfilada militar, m'ha vingut a veure la Laia. Ha estat doncs, amb la seva càmara amb la que hem capturat les imatges que us posem a continuació. I si parlo en plural és per manca d'humilitat, ja que totes les fotos han estat preses per ella.

El centre de Mainz un divendres a la tarda

.
A la fira de Frankfurt
fent pinya
per aixecar un castell
.
Al centre de Frankfurt

contemplant com es ponia el sol
.

I finalment, no puc deixar que us perdeu els vitralls de l'església de St. Stefan, una de les joies de Mainz
.

Conscient del privilegi

Decideixo prendre perspectiva, allunyar-me i veure'ns com a humanitat. Una humanitat de 6.454 milions de persones que compartim els recursos d'aquest planeta que anomenem Terra. Som 6.454 milions d'individus únics, que parlem més de 6000 llengües i formem part de diferents cultures. Som 6.454 milions d'històries entrellaçades que lluitem i avancem amb la mirada a l'horitzó, on esperem trobar-hi la felicitat.

El preu d'allunar-se és alt i dur. Com més perspectiva prenc, més grans es visualitzen paraules com injustícia i desigualtat, guerra o fam. Paraules que semblen fora dels diccionaris del primer món, esdevenen les primeres a ser pronunciades pels nens dels altres punts del planeta.

Fam

• 25 mil persones moren de gana cada dia. Sí comparem això amb el nombre de persones que van morir en els atemptats de l'11 de Setembre de 2001 als EUA (2.973 persones) obtindríem que cada dia passen més de 8 11S.
  

• Els més afectats són els infants. 6 milions de nens i nenes menors de 5 anys es moren de gana cada any. Això es correspondria amb una població lleugerament inferior a la del Principat de Catalunya.

• La desnutrició, amb totes les seves conseqüències va afectar 840 milions de persones en el període 1998-2000. Això és aproximadament una de cada 7 persones de la població mundial.

Font: Article BBC de l'Informe de la Fao sobre la gana al món.


Guerra
Hi ha de l'ordre d'unes 25 guerres al món.

• Àsia: Afganistan, Catxemira, Corea, Filipines, Indonèsia, Iraq, Illes Salomó, Laos, Nepal, Pròxim Orient, Sri Lanka, Turquia, Iemen.

• Àfrica: Angola, Argèlia, Egipte, Etiòpia, Guinea Conakri, Namíbia, República Centreafricana, R.D. Congo, Sàhara, Senegal, Sierra Leona, Somàlia, Sudan.

• Europa i caucas: Azerbaiyan/Armènia, Macedònia, Txetxènia, Tayiquistan /Kirguizistan /Usbekistan.

• Amèrica: Colòmbia i Mèxic.

Font: Resum informe Unicef

Tot són conflictes bèl·lics, d'uns, però, no en parem de rebre informació, mentre els altres es troben en l'oblit absolut.

Analfabetisme
La desigualtat en educació, l'origen del principi de la desigualtat.

• Al món hi ha gairebé 875 milions d'analfabets, xifra que equival a dos de cada deu habitants del planeta.

• Dues terceres parts d'aquests analfabets són dones.

• Els països més afectats per aquest problema són Bangla Desh, el Brasil, la Xina, Egipte, l'Índia, Indonèsia, Mèxic, Nigèria i el Pakistan. En aquests països es concentra el 70% de l'analfabetisme mundial.

Font: Telenotícies Catalunya Informació.

Contaminació
El mapa de la contaminació coincideix amb el de la pobresa.
Font: Canal solidari i Institut Blacksmith.

Democràcia
Hi ha més de 30 països governats per un dictador, un tirà, un monarca absolut o un partit únic.
Els que pertanyen a l'eix del mal:

• Cuba, Corea del Nord, Síria i, a voltes, Bielorússia i Birmània.

Els que no fan nosa a ningú:

• Les pseudodemocràcies: Marroc, Kazakhstan, l'Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan.
• Dictadures explícites: Aràbia Saudita, Kuwait, Iemen, EAU, Oman, Pakistan, Swazilàndia, Líbia, Zimbabwe, Guinea Equatorial, Eritrea, Fiji, Tailàndia, Butan, Brunei, Laos, Vietnam, Cambotja, Xina...
  

Font: Wikipedia i bloc La lluita continua.

Riquesa
El PIB mundial és d'uns 25 bilions de dol·lars. D'aquests,

• 18 són generats/posseïts pels països del G7 (EUA, Canadà, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya i Japó).
• Els 7 bilions restants han de ser repartits entre la resta, més de 180 d'estats.

Mai no havíem generat tanta riquesa, ni mai aquesta havia estat tan mal repartida.

Font: James Petras, El Grito de los Excluídos (2000)


Una pregunta obstinada se'm planta al davant. Com és possible que la suma de 6.454 milions de bones persones sigui igual un monstre com aquest?

El plaer de conversar

Poques coses són tan enriquidores i proporcionen tanta satisfacció com una conversa distesa i interessant.

Davant d'un diàleg, conversa o discusió, diguem-li com vulgueu, crec que un s'hi ha de plantar disposat a canviar d'opinió, amb ganes de sentir els arguments d'aquells que l'acompanyen i enriquir-se així dels seus punts de vista.

En física, per a resoldre un problema, moltes vegades és important plantejar-se'l de diferents perspectives, per tal d'atacar-lo per la vessant en que la solució esdevé el més simple possible. També en muntanya, conèixer diferents camins al cim ens permet triar el més òptim per a l'ascensió. Negar-nos a escoltar altres versions és renunciar a aquests nous punts de vista, i per tant renunciar a llibertat, ja que només podem escollir entre el que coneixem.

Quan, en canvi, un és capaç de posar-se al lloc de l'altre i comprendre la seva perspectiva, un món nou se li obre al davant. És en aquest instant on sempre podrà triar entre canviar d'opinió, mantenir la seva o posicionar-se en un punt intermig. Sigui com sigui, haurà acabat reforçant la seva posició.

M'agradaria fer, també, un petit homenatge al dubte. Sovint tan castigat per empenye'ns fins al precipici de la decisió, té una cosa que ningú no li pot negar, i és que sempre va acompanyat de la seva germana reflexió. És possible que aquesta no ens tregui del dilema, però el seu pas no és mai en va.

I finalment, no podia oblidar que en tota conversa hi ha també un cert punt de seducció. Podriem arribar a equiparar l'art de conversar amb l'art de seduir. A tots ens agrada ser escoltats i que es tingui en compte la nostra opinió, i per què això passi, no només hem de ser ordenats, clars, consisos i consistents en els nostres arguments, sinó que hi hem d'afegir un punt d'entusiasme i encant.

Bé, abans de dir qualsevol altra bestiesa, diuen que una retirada a temps val molt més que una victòria. Ja ho sabeu, si mai teniu ganes de conversar, conteu amb mi.

Preguntar és ofendre?

Aquest és el títol que porta l'editorial del setmanari El Temps de la setmana passada i que recomano de llegir. Per tal que no l'hàgiu ni de buscar, veureu que l'he copiada al final d'aquest post.

Com sempre els companys d'El Temps fan una anàlisi simple, però no simplista, posant sobre la taula, amb lucidesa i sense embuts, qüestions trascendents, independentment de si són o no a primera línea de l'actualitat.

Des d'aquí m'agradaria felicitar-los per la seva tasca de posar a la nostra disposició, cada setmana, reportatges i opinions diverses, i ajudar-nos així a millorar la nostra comprensió i percepció de la realitat.

Preguntar és ofendre?

Una consulta popular, un referèndum –per a l’autodeterminació o per a qualsevol altra cosa– no hauria de fer por a cap estat democràtic –no diem “estat plenament democràtic” o “radicalment democràtic”, perquè la democràcia és radical o no és veritable democràcia.

A Europa –un cop s’ha establert una institució suprastatal que garanteix la col·laboració econòmica, que vehicula la discussió política i que fa molt improbable el conflicte bèl·lic– comencen a sentir-se, lliurement, les veus de les nacions incòmodes amb els estats que les inhibeixen –unes, econòmicament; unes altres, simbòlicament i algunes, econòmicament, simbòlicament i culturalment.

A mesura que l’autodeterminació es comence a practicar i es demostre que no té conseqüències dramàtiques per als estats i les nacions adultes d’Europa, serà més fàcil de distingir l’Europa de les nacions que ara comença de dibuixar-se. A l’inici del procés és lògic que siguen més visibles els colors d’aquelles nacions que sobreviuen en estats democràtics, amb tradició parlamentària i sense cap por a la discussió serena. Als països on la història ha deixat cabdills, dictadors i cacics, la timidesa dels pobles sotmesos és més evident i la prudència i la covardia es poden arribar a confondre.

Els estats menys permeables a la democràcia miren de fer impossible qualsevol dissidència amb estratègies maquiavèl·liques i un aparell burocràtic i una transversalitat política d’ampli abast. Un dels entrebancs més habituals per a impedir que un país puga decidir el seu futur és no reconèixer-lo, des de l’estat, com un subjecte polític. Aquesta tàctica pot anar precedida per la partició del territori, per esgarrar-lo en bocins de manera que no puga ésser recompost fàcilment.

Aquests estats s’asseguren així que, si arriba el dia que aquella nació vol decidir el seu futur, l’haja de decidir bo i trencada, amb ritmes diferents i a espentes, la qual cosa afavoreix l’statu quo o, si més no, la possibilitat què una part del tot continue dins del vell estat.
La segona estratègia és fomentar la por que l’autodeterminació siga econòmicament desastrosa, una fal·làcia que també pretén contrarestar l’argument de la majoria de nacions sense estat: que són vampiritzades econòmicament per l’estat.

Tanmateix, els arguments que fan servir la por a allò desconegut solen caure per la seua inconsistència quan uns altres casos veïns els fan evidentment falsos. De la mateixa manera que el nombre de ciutadans favorables a l’autodeterminació creix sorprenentment quan el referèndum deixa d’ésser un impossible i esdevé una realitat palpable.

Font: El Temps núm. 1216.

Quin fred

Mainz es troba a una latitud de poc més de 50º, és a dir uns 9º més al Nord que Barcelona. No us podeu arribar a imaginar, però, com aquests 9 grauets poden canviar el clima. En aquests moments, i a 7 d'octubre, diria que a fora es deu estar a 9ºC, mentre a Catalunya gairebé aneu amb màniga curta. Si això segueix així m'haureu de venir a buscar, ja que m'hauré quedat criogenitzat en qualsevol cantonada.

Aquí un arriba a una dicotomia entre llum i fred. No hi ha volta de full. Si el dia es destapat i lluent, si veus el cel blau i uns raigs de llum t'iluminen la cara, el vespre no tindrà cap pietat amb tu, i amb un atac de gelosia, estirarà cap abaix el mercuri de tots els termòmetres. No podem culpar-lo, ja que si com la nit, estiguéssim condemnats a no veure mai la llum del sol, no tinc cap dubte que faríem el mateix.

Si sacrifiques la llum del dia i prefereixes que una infinita capa de boires i núvols cobreixi el cel, saps que el fred no et sorpendra durant la nit. La seva absència, però, serà també l'absència de tots els estels i constelacions que permeten orientar-te en moments d'ofuscació.

Així potser hem d'estar agraïts de no poder intervenir, i delegar la tria a la natura. Em pregunto que haurà decidit aquesta per demà.

El meu cinquè dia a Mainz

Com la majoria ja sabeu, fa uns 5 dies que vaig arribar a Mainz (Alemanya). És una ciutat d'uns 150 mil habitants. Va ser fundada pels romans (Maguntia) i, de fet, diuen que és la ciutat més antiga encara habitada d'Alemanya. Aquesta antiguitat es pot percebre en l'encant dels seus carrers. Uns carrers que en general són molt tranquils, potser excessivament tranquils, i encara més quan un es troba en un campus a uns 25 minuts caminant del centre.

Encara recordo quan el segon dia d'ésser aquí vaig anar al super a uns 15 minuts a peu. Una mica més m'agafa un patatús de tornada. Si no aconsegueixo una bici aviat quan torni a Catalunya seré campió d'alterofilia. No vegis com pesaven aquelles bosses!

Naturalment, però, no tot són males notícies. Aquí la gent és molt agradable i acollidora, i de seguida he esdevingut un més del grup. A més a més, hi ha una noia de Barcelona, la Mariona, que ja porta 3 mesos aquí i que m'ha ensenyat de seguida les 4 coses bàsiques per sobreviure.

Pel que fa a l'apartament on hem trobo, és puro lujo. Tot és molt nou, el llit és immens i fins i tot tinc TV. La cuina és compartida amb la resta d'apartaments de la mateixa planta, uns 5 en total. Tot i això encara no hi he vist ningú, de manera que de moment és com si ho tingués tot per mi sol.

L'ambient a la feina és molt agradable i he de dir que tot el que faig m'agrada molt. La Belén, la meva jefa, és molt simpàtica i propera i m'ha proposat un treball que crec que serà interessant, ja veurem si amb una mica de sort en treiem una publicació. La resta dels companys de per aquí són experimentals i sempre estan disposats a ensenyar-te els laboratoris i explicar-te els experiments.

Per cert, ahir, després d'innombrables intents, finalment vaig aconseguir instal·lar la webcam a la partició Vista del meu computer. La solució va ser baixar-se els drivers d'internet, ja que els del CD no devien ser adients per Vista (Windows). Bé, encara em falta la part més difícil, instalar-la a la partició Ubuntu (Linux). Així doncs, ja ho sabeu, qui vulgui fer una videoconferència pel Skype ja em pot agregar. El meu nick és "arnau.riera", com veieu no gaire original.

Bé, crec que per avui ja n'hi ha prou. Un altre dia ja continuaré donant una mica la llauna.

A mig camí

Després de participar en els blocs col·lectius dels Falcons i Sense Censura, començo en solitari aquesta petita aventura que he anomenat "A mig camí".

Ser a mig camí vol dir anar d'un lloc a un altre, vol dir trobar-se en moviment mirant el pròxim horitzó a trepitjar, o reposant contemplant el trajecte ja recorregut. A mig camí descobreixes nous paissatges, adquireixes nous coneixements, fas nous amics i vius noves experiències. Tots som a mig camí, perquè tots estem constantment canviant i aprenent, i tots volem millorar i ser cada dia més a prop d'aquella paraula màgica que en diuen felicitat.

No sé amb quina constància i freqüència seré capaç d'escriure-hi, ni si aquestes paraules arribaran a algú altre, a part de mi mateix, però és igual, el futur ja es cuidarà de donar resposta a aquestes preguntes. Sense més compliments, benvinguts a mig camí.